La llengua catalana també pateix una crisi. Ja fa anys que ho diem i, per tant, pot semblar una cantarella de fons que no té raó de ser. Però no és el cas: ni ahir ni avui.
L’objectiu darrer del Correllengua és desaparèixer, deixar de ser necessari; ens explicarem: el Correllengua és una iniciativa nascuda de la societat civil amb la intenció de defensar l’ús social del català i de reivindicar-ne l’oficialitat arreu dels territoris de parla catalana, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
Les mesures legislatives engegades recentment pel govern espanyol de la mà del ministre Wert són tota una declaració de guerra lingüística, també al Principat, però sobretot al País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses i l’Aragó. Amb el fals pretext de fomentar l’aprenentatge de llengües estrangeres, aquestes mesures tenen l’objectiu de marginar encara més la llengua catalana en tots els àmbits d’ús, particularment en l’educatiu. Pel que fa a tota la Franja de Ponent, a més, la Llei de llengües d’Aragó elimina el nom de llengua catalana i la denomina literalment «llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental» (popularitzada amb l’acrònim LAPAO). És evident que amb aquest menyspreu el català no es pot normalitzar i que en aquestes comarques veïnes cada cop recula més. La contestació a aquests atacs arrenca de la societat civil: associacions com Escola Valenciana, els docents de les Illes, que es neguen a aplicar la llei, o el manifest aprovat en ajuntaments de la Franja.
La llengua catalana, doncs, està al punt de mira de la intolerància i del nacionalisme espanyol més ranci i ignorant. El català està assetjat i els catalanoparlants també, allí on sigui que visquem o parlem. Un dels drets que se’ns nega és el que obstrueix la creació d’un espai comunicatiu i audiovisual comú per al conjunt dels Països Catalans. El català tampoc no és oficial a les institucions de la Unió Europea i França continua vulnerant els drets civils i lingüística més bàsics dels catalanoparlants de la Catalunya Nord i, per tant, de tots els catalanoparlants.
Aquests són només alguns dels problemes i atacs que pateix la nostra llengua. En els darrers mesos, i dins del debat sobre la possibilitat que es creï un Estat independent en una part del territori, s’ha obert la caixa dels trons sobre les llengües oficials. Però aquest no és el debat que cal tenir, sinó que cal debatre sobre quins seran els objectius de la política lingüística del nou Estat català i, a partir d’aquí, quins instruments emprarem.
Per a tot això, cal tenir present com a mínim dos factors: en primer lloc, a la Catalunya estricta s’hi parlen diverses llengües i no només dos o tres; en segon lloc, el català continua sent una llengua subordinada a l’espanyol, com demostra l’ús escàs que se’n fa en diversos àmbits (cinema, àmbit judicial, activitat econòmica...), o que l’espanyol sigui majoritàriament la llengua de comunicació i d’integració entre els parlants de les diferents llengües.
El conflicte lingüístic existeix i el bilingüisme no és la solució per a capgirar la falta d’ús i de drets del català. Davant dels reptes del futur, l’objectiu és normalitzar el català perquè esdevingui la llengua de cohesió i de contacte entre persones i parlants diversos.
Visca el Correllengua!
Visca els Països Catalans!
Coordinadora Targarina per la Llengua
.jpg)
